MAMIA SALEK ABDESSAMED EX DESAPAREGUDA POLÍTICA SAHRAUÍ A LES PRESONS MARROQUINES
Abans de res, voldria agrair a l’organització la invitació a participar en aquesta jornada i donar el meu testimoni sobre la meva desaparició durant 16 anys a les presons secretes marroquines.
Pertanyo a una família sahrauí víctima de la barbàrie del règim marroquí. El nostre calvari va començar en el moment en que l’exèrcit marroquí va envair el territori sahrauí al 1975. A partir d’aquest moment, varem esdevenir objectiu dels cossos de policia degut a que tota la meva família es resisteix a l’ocupació i els nostres germans formen part de la direcció del Front Polissari.
La nostra tragèdia va començar l’1 de març del 1976, quan va ser segrestat el meu pare, SALEK ABDESSAMED, per un grup de la Gendarmeria Real Marroquina a la regió de Tarfaya, lloc on es trobava la nostra casa. Les setmanes següents varen ser de total desesperació i por, sense conèixer el paratge del nostre pare, notable sahrauí i un home molt respectat i conegut en tot el territori.
Al cap de dues setmanes del segrest del meu pare, un altre grup compost per la policia judicial marroquí i la DST (Direcció de la Seguretat Territorial), varen irrompre un altre cop a casa meva i ens varen apressar a la meva germana Fatima i a mi juntament amb la meva mare Batul Sidi.
Quan ens van ficar dins dels vehicles policials van procedir a registrar la nostra casa destrossant tot el que trobaven al seu pas. Terroritzades i amb benes als ulls, varem ser conduïdes fins a la comissaria central de policia a la ciutat marroquina d’Agadir on varem ser sotmeses a interrogatoris i tortures de forma continuada, desposseïdes de les nostres robes i sense rebre cap aliment. Va ser en aquells moments quan varem poder percebre que el nostre pare també es trobava allà perquè varem reconèixer la seva veu, juntament amb la d’altres homes i dones sahrauís que resaven i demanaven auxili entre gemecs demanant que se les deixés anar al lavabo.
En una ocasió ens varen sorprendre a mi i a la meva germana parlant i ens van pegar fins que varen decidir aïllar-me en un racó sota una escala de l’edifici de la comissaria. Allà vaig estar-hi durant un mes, dormint sobre un cartró. Llavors jo tenia 14 anys.
El 15 d’abril següent, varem ser traslladades en condicions infrahumanes a la presó d’Adgez juntament amb altres detinguts, a la regió d’Ouarzazate, al sud-est de Marrakech. Varem estar empresonades uns cinc anys en aquesta fortificació custodiada per una companyia de forces auxiliars i vivint tot tipus d’atrocitats, rebent pallisses, puntades de peu, cops de porra, sobre tot a l’hora de repartir el menjar i al passadís cap als lavabos.
En aquesta presó érem més de 130 sahrauís entre homes i dones, distribuïts en cel•les col•lectives. En una cel•la érem unes 12 dones.
A causa de les tortures, la poca higiene i l’escassa alimentació, una mica de sèmola de blat o alguns cigrons flotant amb aigua i en plats oxidats, molts de nosaltres varem començar a patir malalties greus. No teníem mantes, ni roba, ni assistència mèdica i no ens deixaven anar al bany. Ens mantenien sota clau en cel•les fosques sense llum elèctrica.
Durant anys varem portar la mateixa roba que portàvem posada en el moment del nostre segrest.
Aquesta situació va provocar que els presos comencessin a caure malalts de tuberculosis, anèmies, diarrees, malalties digestives, reumatismes, hemorroides, pèrdues de pes importants fins al punt que els presos no podien caminar, …
La meva mare, BATUL SIDI, no va poder resistir més i va morir el dia 17 de juny de 1977 a conseqüència de les tortures sofertes i les dures condiciones de l’empresonament, sense rebre auxili de cap mena, ni tractament mèdic. Varen deixar el seu cos tota la nit a la mateixa cel•la que nosaltres. Aquest mateix destí el varen conèixer 27 presos més, que varen morir i varen ser enterrats a fosses comunes desconegudes.
Arrel de les accions de l’exèrcit sahrauí en el sud-est de Marroc i per por a aquestes incursions, varem ser traslladats una nit d’octubre de 1980, de forma sobtada, cap a una altre presó que es trobava més al nord anomenada Kalaat Maguna, a la mateixa regió d’Ourzazat. Allà varen continuar els maltractaments per la qual cosa, alguns presos es trobaven en una situació d’extrema gravetat. En aquesta presó, el número de sahrauís sobrepassava els 300 presos.
El meu pare, SALEK ABDESSAMED, va morir el dia 27 de maig de 1983, a causa de les tortures i les malalties. Unes hores abans de la seva mort, ens varen dir que si el volíem veure no podíem ni plorar, ni cridar. Varem accedir per a poder-lo veure, així que el varen traslladar entre dos soldats en una manta i varem poder estar amb ell deu minuts. El mateix dia va morir. Al llarg dels deu anys i mig que varem romandre en aquella presó, la de Kalaat Mguna, varen morir 14 sahrauís, incloent el meu pare.
A l’any 1989 vaig ser operada d’hemorroides i l’any següent de la vesícula, en unes condicions sanitàries lamentables, romanent lligada d’un peu al llit sota una manta i amb un guardià, que es feia passar per ATS, a la porta de l’habitació i sense rebre cap tractament analgèsic ni antibiòtic.
La nostra història no pot ser resumida en unes quantes hores, es tracta de gairebé 16 anys d’estar sotmesos a una situació infernal. He presenciat la mort dels meus pares i el final d’una vida per començar-ne una altra plena de sofriment i dolor permanent. Durant i després d’aquesta terrible etapa que havíem viscut, la meva moral es trobava totalment desfeta.
El nostre segrest i detenció varen ser efectuats arbitràriament, sense ser culpables de res, pel simple fet de ser una família sahrauí que s’oposava a la invasió.
Durant el temps que vaig estar presa, tant a Agadir com Agdez o Kalaat Mguna, vaig ser torturada diàriament, igual que la meva germana i la resta de sahrauís. Qualsevol excusa era bona per pegar-me, insultar-me i humiliar-me, maltractar-me amb brutalitat tan fos de dia com de nit.
D’aquestes presons secretes no se’n sabia res a l’exterior. Els mateixos soldats de la companyia que custodiaven la presó, eren investigats i amenaçats amb desaparèixer si donaven alguna informació que podés delatar la ubicació dels presos polítics sahrauís.
Els nostres familiars en els Territoris Ocupats o als Campaments de Refugiats, mai varen saber res de nosaltres fins el dia que varem ser posades en llibertat, el 26 de juny de 1991, gràcies a la pressió Internacional exercida pel Front Polissari, Amnistia Internacional i Creu Roja.
Quan varem sortir de la presó, tan la meva germana com jo varem ser objectes de persecució contínua, rebent visites i citacions amb la única finalitat d’insultar-nos o amenaçar-nos amb tornar-nos a tancar. Contínuament érem perseguides, assetjades i amenaçades en la nostra integritat física i moral. Va ser per això que un dia varem decidir abandonar el territori i llençar-nos a les ones de l’oceà pagant uns diners al patró d’una pastera marroquí que pertanyia a les màfies d’immigració. Tot i la duresa del viatge, pensant que podíem morir ofegades en qualsevol moment, varem tenir sort i varem arribar a les Illes Canàries el dia 25 d’octubre de 1999, on varem sol•licitar refugi i asil polític que ens va ser concedit el 21 de desembre de 2000.
Des de llavors estem denunciant, davant l’opinió pública, les barbaritats que hem sofert i el genocidi que viu el poble sahrauí en general, sobretot la població que es troba sota l’ocupació del règim marroquí.
Avui en dia son més de 500 els desapareguts sahrauís i les violacions de Drets Humans continua sent la pràctica diària contra els joves de la Intifada.
Des de maig de 2005 milers de persones, majoritàriament dones i joves, son torturats a les ciutats sahrauís ocupades, al sud de Marroc i a les Universitats. Centenars d’activistes dels DDHH són sotmesos a judicis sumaris amb acusacions policials falses i infundades. Hi ha hagut dos morts i moltes persones han quedat amb seqüeles físiques greus de per vida, com fractures, pèrdua d’algun ull o inclús paràlisis total.
El territori sahrauí sota ocupació marroquí pateix un bloqueig sistemàtic davant les delegacions polítiques, ONG’s, institucions de DDHH i observadors internacionals.
El desplegament policíac és permanent i la repressió és el mètode utilitzat diàriament per part del règim marroquí contra els manifestants pacífics sahrauís que exigeixen el seu dret a l’autodeterminació i independència d’acord amb la legalitat internacional.
Voldria acabar dient que el calvari que he conegut juntament amb la meva família és un exemple d’atrocitat i de l’atropellament als drets elementals per part del règim invasor marroquí fet que ha sofert tot el poble sahrauí.
La querella interposada davant l’audiència nacional a Madrid contra els alts comandaments i oficials marroquins pel genocidi practicat contra el nostre poble, és una prova que evidencia la dimensió de les pràctiques genocides perpetrades durant aquests 33 anys. La meva germana Fatima i jo hem estat requeries per donar, pròximament, el nostre testimoni davant del jutge Baltasar Garzón.
Gràcies a tots per la seva presència i la seva atenció.
Sant Sebastià de la Gomera, Illes Canàries 31 de juliol de 2008
